L'estel blanc fins al nucli treu el cap pel cel i esvera les aigues desendreçades de la matinada. L'estel blanc es capgira treient tentacles de llum, beu la negror de l'espai obert, trenca la cama d'un planeta blau. Es el tret que es nega a ferir, l'esperat on resuscita, el petal de poma blava que treu la nau de filferro i l'alimenta amb el seu pit de flama. L'estel blanc esta fet de silenci, i narra les adresses dels ciris, les seves explosions, i la pols deixada als confins, on dins de cada pedra esta escrit el gest descabalat de la runa damunt la vida.
Escrito por U U a las 10 de Mayo 2004 a las 06:36 PM